Javier Hernández, al centre, amb els representants de les associacions. (FOTO. El Justicia de Aragón)
Aquest matí ha tingut lloc al palau d’Armijo, seu del Justícia d’Aragó una entrevista entre sis representants de diferents associacions de l’aragonès i el català a l’Aragó i el lloctinent del Justícia d’Aragó, Javier Hernández.
Per part de les associacions culturals hi assistiren Víctor Juan Borroy, José Ignacio López Susín, Julia Ara Oliván, Chusé Inazio Nabarro, Màrio Sasot Escuer i Tomàs Bosque Peñarroya, els quals representaven a les entitats Rolde de Estudios Aragoneses, Consello d’a Fabla Aragonesa, Institut d’Estudis del Baix Cinca i Associació Cultural del Matarranya, respectivament.
Els esmentats representants van lliurar al delegat del Justícia un breu escrit on manifestaven “la seua profunda preocupació, davant les notícies aparegudes en diferents mitjans de comunicació i havent escoltat les declaracions del president del govern aragonès envers la desaparició de la protecció de l’Aragonès i el Català parlat a l’Aragó, llengües – continua l’escrit – avui minoritàries i parlades en el nostre territori des de la seua constitució com a regne independent”.
Junt amb aquesta mena de sol·licitud d’empara, els membres assistents a la reunió van fer entrega al representant del Justícia d’un informe de la Universitat de Saragossa, coordinat pels professors titulars de Filologia Catalana i Filologia Espanyola respectivament, Javier Giralt Latorre i Francho Nagore Laín, on es delimita territorialment les zones d’aquesta comunitat on es parlen aquestes dues llengües.
La carta al Justícia conclou amb un paràgraf on es fa palès que “ el Justícia d’ Aragó és la Institució que té com a missió, la protecció i la defensa dels drets i llibertats individuals i col·lectives reconegudes a l’Estatut, la tutela de l’ordenament jurídic aragonès, vetllant per la seua defensa y aplicació, y la defensa de l’ Estatut.”
Les entitats signants, finalment, demanen que aquesta institució “sigui especialment vigilant amb les actuacions del Govern d’Aragó en aquesta matèria perquè no deixi sense efecte legal la protecció a la qual aquestes llengües tenen dret en el nostre ordenament jurídic actual, tal com disposa la Constitució Espanyola, la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, l’Estatut d’Autonomia d’Aragó i la Llei de Patrimoni Cultural Aragonès.
El Lloctinent Javier Hernández, rebé els representants saludant-los en català i mostrant-los la seua cordialitat i empatia. Hernández manifestà que tot i que el govern d’Aragó pot emprendre mides administratives i polítiques de manera sobirana, els ciutadans i les entitats que els representen poden emprendre mides legals per a salvaguardar els seus drets, en aquest cas els lingüístics i assenyalà la conveniència de que siguen els professionals de la matèria els que diguen quines llengües es parlen a l’Aragó i com es poden preservar, potenciar i protegir millor.
Finalment es va acordar que les mateixes associacions signants de l’escrit eleven una queixa formal pel fet que en el Departament de Presidència i Cultura, al qual pertany la Direcció General de Patrimoni, no apareix la competència en les Llengües Pròpies d’Aragó. Tan sol es fa una genèrica al·lusió a les llengües però no hi ha cap referència a les competències o tasques que ha de desenvolupar aquesta Direcció General en l’àmbit lingüístic.
Els membres de les associacions, durant la reunió. (FOTO: Màrio Sasot)
La autora barcelonesa con raíces aragonesas, Claudia La Mata, presentará el próximo 27 de octubre, a las 19,00 h, en la sala de actos de FNAC de Zaragoza, c/ Coso 25- 27‘La historia de Homo Crypta’ (Aliar Ediciones), un libro donde analiza el mundo de las criptomonedas desde el punto de vista de la repercusiones psicológicas que el fenómeno está produciendo en sus usuarios y en la sociedad capitalista en general.
En una primera parte del libro Claudia La Mata investiga sobre el origen de las criptomonedas, qué ofrecen a la sociedad y cómo se han convertido en un fenómeno histórico socio-económico, al tiempo que analiza cómo es nuestra relación con el dinero, cómo nuestro cerebro toma las decisiones financieras, hacia dónde dirigimos el sistema financiero y qué papel tenemos nosotros en él.
En la segunda parte del libro, la autora describe las relaciones que se crean entre las criptomonedas y los usuarios, donde según ella se mezclan la razón con las emociones, decodificando algunas repercusiones colectivas, desde las oportunidades brindadas a África, las adicciones y las sectas, pasando por la influencia de los medios de comunicación hasta su rol en la lucha de género.
La tercera parte proporciona al lector, a manera de conclusión, una visión global y multidisciplinar del tema para afrontar la evolución de Homo Sapiens a Homo Crypta. “¿Hacia dónde nos dirigimos? ¿Podemos predecir el futuro? ¿Qué sabemos del mañana?”- se interroga la autora.
El libro consta, además, de una cronología artística, que va desde el arte tradicional, pasando por el arte digital y llegando al cripto arte. Estas tres etapas están vinculadas a las tres partes del libro, con la finalidad de representar con imágenes lo que la autora va comunicando con palabras. En ello han colaborado cuatro artistas: Pieràngela Humet (España), que lidera la primera parte de arte tradicional; Xiomara Verduzco (México) representando al arte digital, y Layla Pizarro(Chile) e Indira Hasimbegovic (Dinamarca) que nos descubren el futuro con el criptoarte.
Con un estilo ameno dinámico y ágil, esta obra artística y rigurosa nos ofrece diferentes claves para comprender el entorno económico, adaptarnos al mundo cripto, y asumir y ponderar sus beneficios, sus riesgos y los impactos sociales como dependencias, engaños, el papel de algunos medios de comunicación o desigualdades.
El proper dissabte, 24 de juny, tindrà lloc, al Pati del Museu de Saragossa (Plaça de los Sitios, número 6), la Nit en blanc de les Llengües organitzada per la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó.
Els actes, presentats pel cap de servei de la DGPL Francho Beltrán, començaran a les 21,00 hores amb la lectura de textos propis de l’escriptora i investigadora en aragonès Pilar Benítez. A continuació tindrà lloc l’actuació del grup de folk alt aragonès Olga y los Ministriles.
A l’entorn de les 21, 40 hores pujaran a l’escenari Lluis Rajadell i Màrio Sasot, els quals llegiran fragments dels seus llibres Terra Agrai Espills trencatsrespectivament.
Seguidament actuarà la música i cantant fragatina Júlia Cruz duo amb una breu intervenció, com a invitat erspecial el músic i cantautor Tomàs Bosque , que recentment ha gravat i adaptat musicalment una grapat de poemes de Desideri Lombarte.
Sobre les 22,20 hores està prevista la lectura de textos per part de tres dones escriptores: Lucía López, Iris Orosia Campos i Merxe Llop.
Després de la intervenció del director general de Política Lingüística, Ignacio López Susín, que farà un breu balanç de la seua tasca al llarg d’aquestes dues legislatures, actuarà el grup musical Os chotos, amb la intervenció especial de Flip del mític grup Ixo Rai.
Más de una persona lloró este mediodía en el paraninfo recordando la figura polifacética comprometida y entrañable de este filósofo, poeta, narrador, ensayista, pintor y , ante todo, buena persona. Un trabajado y merecido homenaje organizado desde distintas estancias de la Universidad de Zaragoza.
¿Hacia dónde van las Humanidades? ¿Tienen futuro como elementos fragmentados en una sociedad dominada por los algoritmos y los chat gpts?
A estas y otras cuestiones tratará de dar respuesta el profesor Luis Beltrán Almería en la conferencia que impartirá el próximo miércoles 21 de junio en el Paraninfo de la Universidad de Zaragoza
Los próximos días 14 y 15 de junio de 2023 tendrá lugar, en el salón de actos de la biblioteca María Moliner de la Universidad de Zaragoza (Campus de la plaza San Francisco) el curso “Humorismo. Entre la oralidad y la escritura. Estampas aragonesas.” dirigido por los profesores Luis Beltrán Almería y María Antonia Martín Zorraquino. En el curso se explorará la relación entre la tradición popular y el humor cultural en sus diferentes géneros y medios, analizando distintos casos aragoneses, desde Marcial en la Antigüedad, a autores del siglo XX o fenómenos cómicos mediáticos. Entre los ponentes se encuentran los profesores José Luis Calvo Carilla, Fermín Ezpelete, Marialys Perdomo, Manuela Catalá, Elisa Martínez, Ana Magallón, Alicia Silvestre o María José García Rodríguez.
Las diferentes ponencias tendrán lugar en los dos días mencionados, en la Biblioteca María Moliner, por las tardes, de 16,30 h a las 20,30 h.
Ressenya crítica de l’última novel·la de la Imma Monsó.
Imma Monsó
MÀRIO SASOT
En els darrers anys han sorgit del món editorial espanyol interessants llibres situats en el marc històric de la guerra civil, la immediata postguerra i la llarga angúnia del franquisme. Em venen, de sobte, al cap, la saga de novel·les contemporànies de l’Almudena Grandes i, més recentment, l’última obra publicada d’Ignacio Martínez de Pisón, la magnífica Castillos de Fuego.
En ells, el lector pot “visualitzar” i sentir, en viu i en directe, com palpitava la vida de la gent en eixes èpoques a través de personatges ficticis o històrics, on els fets que protagonitzen són contats des de la perspectiva narrativa de la seua contemporaneïtat i la mateixa pertinença espacial i geogràfica.
Tanmateix, en la novel·la La mestra i la bèstia, de la Imma Monsó (Lleida,1959), els fets d’un temps obscur, amerat de foscors i de silencis com van ser els anys 40, 50 i 60 de la dictadura franquista, es van reflectint, molt a poc a poc, al llarg de la novel·la, en la mirada atònita, despistada, de vegades absent i contradictòria de la protagonista, davant una realitat que no aconsegueix abastar, que la supera.
Severina és una noia molt peculiar que viu una situació també molt peculiar. Des de molt petita habita una casa a peu de carretera enmig del no res en una comarca de l’interior gironès, amb una mare omnipresent, un pare semi absent i un veí, el senyor López, que treballa de mecànic en els baixos de l’immoble. La nena és una lectora omnívora. S’empassa un munt de vegades el centenar de llibres de la biblioteca familiar i memoritza des dels prospectes mèdics fins els anuncis dels laterals dels tramvies.
No va anar mai a l’escola, sempre tutelada per la presència preceptora de Simona, la mare, i es va treure el títol de Magisteri examinant-se com alumna lliure a la Normal de Girona. Amb el títol a la mà, va a anar a parar, amb 19 anys, a Dusa, un petit poble de la Ribagorça catalana. Allí entrarà per primer cop en contacte amb una societat rural, marcada i dividida per les empremtes de la passada guerra i descobrirà amb l’enigmàtic personatge de La Bèstia sentiments desconeguts fins llavors com l’ instint animal, tel·lúric, i el desig sexual.
Cartell de la presentació del llibre a Saragossa
Tot i que fora molt temptador, no podem caure en el parany de qualificar el personatge de Severina com de molt “monsonià”.
Severina és sorprenent, contradictòria, asocial, i el seu pensament n’és ple de reflexions i comentaris profunds i paradoxals, tot d’allò molt “monsonià”. Però el que realment defineix literàriament la seua figura és el seu potent component simbòlic.
Els silencis de la Severina era l’ominós silenci que envoltà arreu les primeres dècades del franquisme; la seua ignorància del passat de la seua família i el desconeixement de la verdadera feina i de la vida real del Roman, son pare, era un transsumpte de l’actitud de la majoria de la gent que, després de la guerra i del sofriment de la repressió posterior, no parlava mai d’eixos temes, ni a casa, ni al carrer. No volia saber.
És així,a través del caràcter, la vida retirada i l’observació atenta de la protagonista, com la narració ens va descobrint fragments de la realitat històrica a la manera diabòlica de les caixes xineses, molt a poc a poc. I sota tota aquesta trama arquitectònica de fets magistralment ordida, la novel·la traspua la solitud, l’aïllament, la por, l’angoixa i els secrets inconfessables de tota una generació, de tota una època.
L’acció pivota sobre tres punts topogràfics: la casa – refugi de la carretera, un lloc on la protagonista troba intimitat i sensació de seguretat, però amb racons secrets que provoquen dubtes i necessitat de saber. Per altra banda hi són les seues escapades a Barcelona per a visitat a la seu tieta Júlia, germana de sa mare, un referent d’autonomia personal i esperit lliure que du la Severina a móns bohemis i exòtics. Finalment, Dusa, la petita i convulsa vila que per a la jove mestra compleix els seus objectius personals: viure del seu treball i habitar un casa per a ella sola. Un afany d’estabilitat que contradiu el fet incontestable, que ja va descobrir als set anys, que de tot el que veu “en un moment donat no quedarà res”.
El llenguatge contradictori i paradoxal està molt present al llarg de la novel·la. La mare era ”d’un entusiasme nihilista i un pessimisme exaltat” i n’estava convençuda que “una frase val més que mil imatges”. També els aguts contrastos serveixen per a definir situacions amb un estil implacable. Per a la Severina hi havia dos tipus de dona: “la dona Topolino, que fumava i bevia “, una persona independent com la Júlia, i la dona tradicional, inspirada en l’ideal que proposava Pilar Primo de Rivera “que guardava la virginitat per a un matrimoni indissoluble”.
Les llengües, amb els seus registres familiars, i els dialectes juguen un paper primordial a la trama, més enllà de la seua funció comunicativa i colorista.
Els personatges de l’entorn de Dusa, topònim que ens remet des de la ficció a la vila ribagorçana de Vilaller, utilitzen la seua llengua dialectal acuradament registrada per l’autora, que es va assessorar per lingüistes de l’ IEC com el professor Ramon Sistac, i que transmeten valors com la proximitat i el respecte per lo local i la diversitat en general.
L’ús d’una llengua o altra per part d’alguns personatges, tampoc és neutre ni aleatori. Té un sentit i una funció. El López, veí de la Severina i amic dels seus pares enmig de l’erm gironí, deixa de parlar en català quan tots ells desapareixen de la casa i torna al castellà dels seus orígens migratoris. El català ja no li serveix com ancoratge afectiu.
Els pares de la Severina, utilitzen sovint la paràbola i l’al·legoria per a comunicar-se quan parlen de la vida en clandestinitat, fent servir noms i vides de sants i les estructures de a jerarquia eclesiàstica, per amagar lo prohibit.
També la literatura, i la lectura, juguen un paper estructural i simbòlic important com a eines de llibertat, de fugida i refugi davant una realitat adversa. I per al desvetllament progressiu de la trama són vàlids tos els suports textuals, des de pamflets clandestins, cartes d’amor amagades o anuncis publicitaris. La música i el cinema serveixen com a banda sonora i visual, evasió i reflex d’un temps en blanc i negre.
Per últim, el salt al buit que suposa l’últim capítol, on l’acció es trasllada als nostres dies (la primavera – estiu de 2020), un cop passat el vertigen i la inseguretat inicial d’un lector poc avisat, ens presenta un nou temps on la memòria històrica tracta de rescatar de l’oblit una etapa cruel que, per a la Severina, malgrat tot, va merèixer la pena viure.
La mestra i la Bèstia és una novel·la impactant, que commou i estremeix a l’hora, on tots els elements, per molt heterogenis i dispersos que semblin, estan perfectament engranats en una maquinària implacable que de vegades fa basarda, por, però de la qual val la pena deixar-se emportar.
Vaig estar a Hèlsinki (Finlàndia) aquesta tardor, vivint a una residència d’estudiants, fent classes de finès a una Escola d’Adults municipal (Helsinguin Aikuisopisto)i visitant els antics amics fets al llarg dels cinquanta anys transcorreguts des que hi vaig anar a aquest país per primera vegada com a estudiant becari l’any 72.
Un dels meus objectius, en aquesta ocasió, era polsar l’opinió i l’estat anímic i sociopolític del personal en un moment en què s’havia produït la invasió unilateral d’Ucraïna per part de la Rússia de Putin, veí inseparable de Finlàndia pels segles dels segles, i havia saltat a la premsa la notícia de que la presidenta del govern finès, la socialdemòcrata Sanna Marin, havia organitzat una festa particular amb els seus amics i familiars a la seu del palau de l’executiu.
En el tema de la guerra russa – ucrainiana, la reacció del poble finés va ser unànime i instantània. Una por ancestral pels records de la Gran Guerra d’hivern (en finès, talvisota) on Rússia va envair Finlàndia en 1939 i que va durar fins a 1944 després de la Guerra de Continuació (jatkosota) represa en 1941, va fer que el 85% del Parlament finès actual aprovés demanar per primera vegada l’ ingrés de Finlàndia a l’ OTAN.
Es podria dir que després de les dues guerres mundials i fins la caiguda del mur berlinès la política finesa ha tractar de conjurar el perill del gegant soviètic, amb el que té 1400 kilòmetres continus de frontera comuna, amb molta socialdemocràcia: construint uns sòlids fonaments d’assistència i protecció social per als seus ciutadans (tal i com van fer els nord americans i els estats europeus guanyadors de la guerra) i fent unes fortes inversions en Cultura i Ensenyament públics, a l’hora que mantenia forts lligams d’intercanvis culturals i unes molt fluides relacions diplomàtiques amb la URSS.
Ara, després de la invasió russa d’Ucraïna, Finlàndia ha anant tancant progressivament les fronteres amb el país de Putin, tot sense deixar d’acollir els nombrosos propietaris russos de cases i negocis radicats a Finlàndia.
Una de les primeres coses que vaig fer en arribar a Helsinki aquesta última ocasió va ser visitar la Biblioteca Central Municipal “Oodi” un veritable temple laic dedicat al saber i la cultura inaugurat l’any 2018, la construcció de la qual va costar 90 (sí, han llegit be, 90) milions d’euros.
Entrar en aquest impressionant edifici suposa viure una experiència irrepetible on es barregen en voràgine les sensacions de llibertat, tolerància, amor als llibres i la lectura i tot en un ambient molt relaxat
Passejant pels seus mil racons recoberts de fustes corbades, clares i fosques, al visitant el fa l’efecte que allí res està prohibit, tot està permès, i no obstant això, en cap moment es detecten conflictes d’interessos entre qui està tancat en una sala de cristall unipersonal immers en una lectura o recerca profundes, qui parla tranquil·lament en les taules amb els seus companys de classe, els bebès que mengen els seus potets mentre juguen al terra, els qui estan llegint en el sòl amb les sabates tretes, els que mengen o beuen mentre fullegen un diari i els qui passegen entre els seus prestatges parlant amb el mòbil.
Tot un cant d’exaltació dels valors sublims de germanor, convivència i d’homenatge a lo públic, que s’estan perdent en el nostre continent, fins i tot als països capdavanters en aquests temes com eren els nòrdics.
Perquè aquesta primera impressió tan il·lusionant, amb el transcurs del mes i mig que vaig ser allà, es va anar transformant en una visió de la realitat no tan afalagadora.
Sondejant entre amics i coneguts les seues opinions davant l’ affaire Sanna Marin, que va transcendir els mitjans de comunicació de tota Europa, em vaig adonar que els líders d’un determinat país, com en el cas d’Obama en EEUU, es veuen d’una manera diferent des de fora del lloc que des del mateix país on governen.
El meu amic Raimo Junnikkala, un competent professor jubilat d’Anglès de l’Escola Normal de Turku i expert innovador didàctic, i la seua dona Merja, directora d’una Escola Infantil a un barri de la mateixa localitat, qualificaven l’actuació de Marin d’irresponsable i d’haver posat en perill la seguretat del país en haver deixat, sense cap substitut, les seues tasques de govern durant unes hores de festa “i tal volta de borratxera”.
Un altre amic, Sami Ruponen, d’uns quaranta anys, que treballa d’administratiu a una empresa de construcció, em va mirar amb sorna i un punt de perdonavides quan el vaig preguntar per la seua cap de Govern. Sobraven més comentaris.
Tanmateix son pare, Perti (86 anys), un expert fuster que va arribar a restaurar a Seinajoki una casa de camp que va ser residència d’estiu del mític general Mannerheim, parlava amb admiració de Sanna Marin, “una noia jove, honesta i molt preparada, que va fer una gran tasca de govern durant la pandèmia…”
És clar que les crítiques a la cap de Govern i el gir del vot de molts ciutadans cap a partits de centre dreta i dreta radical en les últimes eleccions generals no ha estat degut sol a una “mala tarda” de festa de la presidenta, tot i que cal ressenyar que, per exemple, el seu col·lega anglès, Boris Johnson no ha tingut tant ampli rebuig de la seua ciutadania davant les seues continuades festes amb alcohol celebrades a Downing Street en plena pandèmia.
Sembla que els errors de conducta són perdonats abans als rics de solemnitat i alumnes d’Òxford com a Johnson que a una jove d’origen humil, de mare separada i tornada a casar amb una dona, com és el cas de Sanna Marin.
L’Estat de benestar finlandès ja donava mostres d’esgotament des de fa uns quants anys. Tot i que el Ministeri de Benestar Social disposa de grans quantitats de diners per a garantir la protecció dels sectors més vulnerables de la població, continuen veient-se un munt de gent deambulant pels carrers i places víctimes de l’alcoholisme i els centres d’atenció i de residència per a drogodependents són en paraules d’un treballador social amb qui vaig parlar, “llocs on se lis facilita la droga fins que moren, això sí, dins d’un edifici públic que els protegeixi de la vista dels vianants”. Una filosofia coherent amb la doctrina luterana per la qual un ha d’assumir les conseqüències dels seus actes.
Un dia, passejant per un barri proper al port de Helsinki, a la part antiga de la ciutat, vaig veure una llarga cua de persones esperant rebre, d’un local de l’ Església Luterana Sueca, bosses de plàstic amb aliments bàsics de subsistència. Hi havia emigrants africans, alguns ciutadans russos, però també molts finesos, especialment de la tercera edat, tot i que, oficialment, una salari mínim d’inserció està garantit per tothom.
Tota aquesta situació, on caldria incloure alguns dèficits en el prestigiós sistema educatiu nacional, quasi 100% públic, on comencen a faltar professors de matèries com Anglès o d’Escoles Infantils, i una creixent emigració que ve a cobrir serveis bàsics per al funcionament del país ha fet decantar el vot cap a la dreta d’una bona franja de votants. Després de les eleccions generals del passat 2 d’abril, el Partit de Centre (keskusta) encapçalant una Coalició Nacional liberal podrà formar govern amb el suport des de dins o extern dels ultra nacionalistes del Partit dels Finlandesos. Com els grups a l’esquerra del PSD van sofrir una forta davallada, Sanna Marin s’ha vist impossibilitada (amb el 20% dels vots i uns 40 diputats) per a editar una nova coalició de govern progressista.
Amb aquestes circumstàncies i si en un futur no molt llunyà no canvien, trigarem a veure en el país dels 50.000 llacs nous projectes com el de la biblioteca Oodi de Helsinki, la biblioteca central de Turku, el Museu Alvar Aalto de Rovaniemi i molts altres signes d’una societat sensible a una cultura integradora.
Edifici del Parlament Finès (Eduskunta) a Helsinki
Després de dotze anys de sequera naix una nova col·lecció de llibres de creació en llengua catalana a l’Aragó de mans de l’editora privada Gara d’Edizions, “Entre 2 aigües” dirigida per Chusé Aragüés. Es tracta de Contes compromesos, un recull de relats de Marc Cornell, íntim alter egod Hèctor Moret, que al llarg d’una intensa i fructífera vida com a filòleg, caçador de paraules i amant de calcigar els indrets franjolins i altres terres frontereres, s’ha vist “compromès” a escriure per a diverses revistes i institucions d’eixes zones.
En les nou narracions que conté el llibre, podem recórrer mentalment, i quasi visualment, les terres i viles de l’Isàvena, l’Alt i Mitjà, com Espés, Calbera, Ovarra, Catrossit, Rallui, Torlarribera i d’altres llogarets del Pallars i la Ribagorça catalana.
També podem rellegir mites ancestrals d’aqueras montañas, com el Toni Butoni, el compte Arnau, les llegendes de Sant Jordi, el Senyor d’Espés, en Pairot, n’Alonzo, les encantàries, al temps que ret sentit homenatge a escriptors que han conreat aquest art de recopilar i revisar llegendes com el pallarès Pep Coll o el barceloní Joan Perucho.
També hi ha algun relat de temàtica més actual com el de “Barcelona no és Barçalona (…) o Pandicosa no és Panticosa (…), on l’autor s’endinsa en terrenys polèmics soci -futbolístics i metalingüístics.
I enmig d’aquesta ziga-zaga d’emocions mítiques, nostàlgies investigadores i recorreguts per paisatges i personatges, brollen sense atur paraules quasi oblidades del nostre acerb, com cadolla, aljub, alifara, fardatxo (del qual Cornell/Moret trasllada una història seua del vers a la prosa),estaltzí, sadurija i altres, recollides en el pròleg pel mestre Artur Quintana.
L’editor, José Aragüés, ens comenta que la col·lecció està oberta a originals en llengua catalana “sense posar límits geogràfics” i que per la seua publicació només es valorarà la qualitat i l’ interès de l’obra”.
López Águila, Myrna. Renata. Memorias de una guerrillera. Nautilus ediciones. Zaragoza. 2022.
Mario Sasot
Portada del libro
Las diferentes luchas guerrilleras que se desparramaron por el continente americano en los años 60 y 70 para hacer frente a sanguinarias y despóticas dictaduras militares han tenido en ocasiones alguien que las escribiera. Recuerdo, en mi modesta experiencia de lector de este género, los dos libros que publicó el ex comandante guerrillero nicaragüense Omar Cabezas en los 80 y los 90, La montaña es algo más que una inmensa estepa verde y Canción de amor para los hombres y la novela El grito de la mariposa. Terror, resistencia e impunidad en Guatemala, del amigo y compañero entrañable Enrique Ortego, en este caso contando la historia en tercera persona.
Pero el libro que nos ocupa ahora tiene un valor especial por varias razones. En primer lugar, porque se cuentan unos hechos ocurridos hace casi cuatro décadas, distancia que permite a la autora/protagonista, por nombre literario Renata, analizar unos hechos dolorosos y trágicos con una perspectiva racional, crítica y autocrítica, pero sin perder la cercanía sentimental, empática y visceral de una mujer que dejó una vida relativamente acomodada de joven universitaria en la capital guatemalteca para echarse al monte y jugarse la vida en busca de una sociedad mejor.
Escrita con un lenguaje vivo, directo y sencillo, de elegante brillantez descriptiva, que llega raudo a las entrañas del lector, Myrna/Renata nos narra la naturalidad y cotidianidad con las que las fuerzas armadas de un gobierno totalitario y cruel como el salvadoreño de la segunda mitad de los 70 asesinaban impunemente, no sólo a disidentes, estudiantes y guerrilleros sino a familias y edificios enteros llenos de gente inocente donde podían hallarse escondidos aquellos.
También nos llegan al alma sus dudas y miedos antes de lanzarse generosamente a una aventura revolucionaria que la llevaría a un desgaste físico y emocional brutal, viviendo años enteros en la montaña y en pueblecitos donde compartió las punzadas del hambre y demás penurias de sus habitantes, así como sus experiencias colectivistas y solidarias.. No excluye de su reato valiente y comprometido con la verdad, amén de agudos análisis críticos de la situación sociopolítica centroamericana de entonces, la denuncia de las “contradicciones” (en román paladino:las canalladas y abusos machistas) de sus compañeros y dirigentes revolucionarios varones.
Hasta el punto de que en esta edición del sello zaragozano Nautilus, facturada amorosamente por su responsable, Samuel Trigueros y revisada por Merche Llop, aparece al final un documento firmado por la Asociación de Mujeres Veteranas de la Guerra Civil de El Salvador, en el que felicitan y agradecen a Myrna López “su valentía y capacidad al compartir en esta obra (…) momentos tan personales e íntimos de sus vivencias como participante en la guerra que sufrió nuestro país en los años 80…”.
Estas compañeras de Myrna denuncian asimismo los intentos generalizados de la memoria histórica oficial de las guerrillas revolucionarias “de invisibilizar, minimizar o tergiversar la participación de las mujeres en la guerra y, en general, en la política. O lo que es más grave, ocultar abusos de poder que son claros crímenes”.
Eso y mucho más es lo que saca a la luz, de entre capas y años de ocultación y olvido, esta novela escrita desde el corazón, la reflexión y la lucidez, que nos lleva por los entresijos de las oscuras relaciones de poder en todos los ámbitos, desde el de las dictaduras militares hasta en las mismas estructuras internas de las organizaciones revolucionarias.
Renata no abandona en ningún momento al lector, que permanece suspendido por la magia de las palabras, los paisajes, las historias y la tensión dramática de la acción desde la primera línea hasta la última.
Mas de Bringuè 